Hans Zimmer - Greatest Hits

Curiositats sobre Hans Zimmer

- En la seva època jove, quan edstava amb els grups de rock traballà tocant el teclat.

- Un dels grups amb els qui va treballar en els 80 va ser amb "Mecano"

Curiositats sobre Hans Zimmer

- En su época joven, cuando estaba con los grupos de rock trabajó tocando el teclado de vez en cuando.

- Uno de los grupos con los que trabajó en los 80 fue con "Mecano"

- Ni sabe ni quiere aprender a conducir. De hecho en sus bandas sonoras acredita a su chófer.

Hans Zimmer-Banda Sonora (Piratas del Caribe)

Hans Zimmer (El último Samurai)

Biografia

Data de naixement: 12 de setembre del 1957 a Frankfurt, Alemanya

Nascut a Alemanya, podria considerar-se un dels pioners a la utilització de l’ús d’ordinadors, tecnologia de sintetitzadors digitals i teclats a més d’orquestres tradicionals, en músiques de cine i televisió.

De petit va rebre classes de piano però la seva biografia musical comença desprès de desplaçar-se a Londres, on va realitzar estudis de música. Allà Hans Zimmer va
treballar realitzant jingles per la companyia de publicitat Air Edel Associates, on va conèixer a Trevor Horn, amb el qual i amb en Geoffrey Downes van crear The Buggles, produint la cançó d’èxit de principis dels 80 "Video Killed the Radio Star", coneguda a Espanya per l’anunci de Sanyo més que res, a partir del qual van realitzar el disc "The Age of Plastic"

A Espanya ha treballat amb el famós grup Mecano programant sintetitzadors i col•laborant en aquest aspecte musical. També va col•laborar amb el grup Mocedades.
Un cop creat l’estudi, va treballar conjuntament amb Stanley Myers a la banda sonora de Moonlighting de Jerzy Skolimovsky, una pel•lícula de relatiu èxit. Desprès es van embarcar en projectes de baix nivell com Success is the Best Revenge i The Lightship, tots dos per Jerzy Skolimovsky també ,Insignificance i The Castaway. En aquests primers treballs es combinaven l’orquestra amb els sons de síntesis d’una forma mai utilitzada fins llavors pel cinema, la qual cosa li va valdre per despertar l’interès de directors que buscaven sons nous. D’aquests films sorgí una amistat cap a Nicholas Roeg amb qui no dubtà en treballar tot i estar consagrat al cim de l’èxit. D’aquests treballs s’hauria de destacar Insignificance on realitza un score molt estilitzat, basat en l’obra anterior de Myers que justifica una reedicció en CD (solament existeix una edició en vinil).

La seva primera intervenció en una pel•lícula de èxit es donaria en My beautifull Launderette, amb el seu inseparable Stanley Myers. Al 1986 va realitzar el seu primer treball en solitari en Vardo, encara que seguir col•laborant amb Myers fins 1988 en treballs com Nature and the Beast, Wonderland i Paperhouse (La casa de Papel), sent aquesta darrera probablement la més coneguda amb un so de marcat rítmic, que serà comú en la resta de la seva obra.

En els últims anys, Zimmer ens ha meravellat amb la música de El Último Samurái, Batman Begins saga en la qual col•labora amb James Newton Howard i en els dos films de Piratas del Caribe, a les quals ha anat perfeccionant progressivament el gran treball del seu predecessor Klaus Badelt.

Sens dubte, podem dir que Hans Zimmer es un dels grans compositors dels nostres temps i, per suposat, un dels noms que pasarà a la historia del cinema.

Premis (Hans Zimmer)

Premis Oscar
1994 El rei lleó (The Lion King)
2000 Gladiator
1998 The Thin Red Line
1998 The Prince of Egypt
1997 As Good As It Gets
1996 The Preacher's Wife
1988 Rain Man

Globus d'Or
2000 Gladiator
1994 The Lion King
2004 Spanglish
2003 The Last Samurai
2002 Here I Am de Spirit: Stallion of the Cimarron
2001 Pearl Harbor
1998 The Prince of Egypt

Premis Bafta
2000 Gladiator
1994 The Lion King
1991 Thelma & Louise

Premis Grammy
1995 Crimson Tide
2000 Gladiator
1994 The Lion King
1990 Driving Miss Daisy

Filmografia (Hans Zimmer)

2008
-The Dark Knight (amb James Newton Howard)

2007
-Pirates of the Caribbean: At Worlds End
-The Simpsons Movie

-2006
-Pirates of the Caribbean: Dead Man's Chest
-El codi Da Vinci (The Da Vinci Code)
-The Holiday

2005
--The Weather Man (amb James S. Levine)
-Der kleine Eisbär 2 - Die geheimnisvolle Insel (amb Nick Glennie-Smith)
-Madagascar
-Batman Begins (amb James Newton Howard)

2004

-Spanglish
-Lauras Stern (amb Nick Glennie-Smith)
-L'espantataurons (Shark Tale)
-King Arthur
-Thunderbirds (amb Ramin Djawadi)

2003
-The Last Samurai
-Something's Gotta Give (composat junt a altres compositors)
-Matchstick Men
-Tears of the Sun

2002
-The Ring
-Spirit: El cavall indomable (Spirit - Stallion of the Cimarron)

2001
-Black Hawk abatut (Black Hawk Down)
-Riding in Cars with Boys
-Pearl Harbor
-Hannibal

2000
-An Everlasting Piece
-Missió: Impossible II (Mission: Impossible II)
-Gladiator (amb Lisa Gerrard)
-La ruta cap El Dorado (The Road To El Dorado) (amb John Powell)

1999
-Chill Factor (with John Powell)

1998
-The Thin Red Line
-El príncep d'Egipte (The Prince of Egypt)
-The Last Days

1997
-Millor, impossible (As Good As It Gets)
-The Peacemaker
-Smilla's Sense of Snow (amb Harry Gregson-Williams)

1996
-La dona del predicador (The Preacher's Wife)
-Fanàtic (The Fan
-Muppet Treasure Island
-The Rock (amb Nick Glennie-Smith i Harry Gregson-Williams)
-Broken Arrow

1995
-Nine Months
-Beyond Rangoon
-Crimson Tide
-Two Deaths
-Something to Talk About (amb Graham Preskett)

1994
-Drop Zone
-Renaissance Man
-I'll Do Anything
-El rei lleó (The Lion King)

1993
-Younger And Younger
-La casa dels esperits (The House of the Spirits)
-Amor a boca de canó (True Romance) (amb Mark Mancina)
-Point of No Return
-Calendar Girl
-Cool Runnings (amb Nick Glennie-Smith)

1992
-Toys
-Radio Flyer
-Where Sleeping Dogs Lie (amb Mark Mancina)
-A League Of Their Own
-The Power of One

1991
-Thelma & Louise
-Regarding Henry
-Backdraft
-K2

1990
-Chicago Joe And The Showgirl (amb Shirley Walker)
-Matrimoni de conveniència (Green Card)
-Pacidic Heights
-Fools of Fortune
-Twister
-Days of Thunder
-Bird on a Wire

1989
-Black Rain
-Tot passejant Miss Daisy (Driving Miss Daisy)
-Diamoond Skulls

1988
-Burning Secret
-Rain Man
-Paperhouse (amb Stanley Myers)
-Maniac City (amb Stanley Myers)
-A World Apart
-Taffin (amb Stanley Myers)
-The Nature of the Beast (amb Stanley Myers)
-Spies Inc. (amb Fiachra Trench)
-The Fruit Machine

1987
-Terminal Exposure (amb Stanley Myers)

1986
-Separate Vacations (amb Stanley Myers)
-The Lightship (amb Stanley Myers)
-Castaway (amb Stanley Myers)

1985
-Insignificance (amb Stanley Myers)

1984
-Histoire d'O: Chapitre 2 (amb Stanley Myers)
-Eureka (amb Stanley Myers)
-Success Is The Best Revenge (amb Stanley Myers)

1982
-Moonlighting (amb Stanley Myers)

The best of Green Day

Article dedicat a Albert i Mani


powered by ODEO

Hans Zimmer (El Principe de Egipto)

Hans Zimmer (El Codigo da Vinci)

Hans Zimmer (Horton)

Hans Zimmer (Rey Leon)

Hans Zimmer (Simpsons Movie)

Hans Zimmer (Spirit)

Hans Zimmer (Madagascar)

Hans Zimmer (Piratas del Caribe) - En busca de la Perla Negra)

Hans Zimmer (Gladiator)

titanic the best music of world

powered by ODEO

Banda sonora

Banda Sonora Original (BSO), en anglès Original Soundtrack (OST), de vegades simplement conegut com a soundtrack, com també se la coneix molt sovint en l'argot cinematogràfic, o simplement banda sonora -significant en aquest cas alguna versió o part- és el conjunt de paraules, sons i música que acompanya en una pel·lícula. Normalment, en canvi, i amb algunes rares excepcions, el terme al·ludeix només a la música d'un film. Des d'un punt de vista musical, s'entén com a banda sonora original aquella música tant vocal com instrumental composta expressament per a una pel·lícula, complint com a funció la de potenciar aquelles emocions que les imatges per si soles no són capaços d'expressar.

QuartetDCine a "Caixa Madrid"

Si us interesa escoltar un concert de jazz sobre la música de cinema, aquest dissabte 24 a "Caixa Madrid"(Plaça Catalunya n-9) es farà una audició en directe a carrec del grup QuartetDCine. Les entrades són disponiples la mateixa semana semana de la actució de dilluns a dissabte de 10 a 20:45h. excepte festius.
Horari:19:30h:
Preu:2'50 euros(entrada lliure a els menors de 10 anys).
si voleu més informació sobre el programa del concert consulteu la pàgina web: http://www.obrasocialcajamadrid.es/Ficheros/CMA/ficheros/OSCultura_BarnaAudi0508.PDF

John Williams

Tot i que en les dues dècades següents va haver-hi una renovació important de compositors, cap d'ells no va poder resoldre la crisi en la que havia caigut la música del cinema al mateix temps que la davallada d'aquest havia avançat amb gran rapidesa amb la aparició de la televisió. Un dels que va aconseguir posar remei a aquesta situació va ser John Williams amb les seves orquestracions revolucionaries que, juntament amb Steven Spielberg, van rescatar la música orquestral completa que, l'aparició de la televisió i la crisi de pressupost que aquesta va generar, havia caigut en un cul de sac. El star system, el sistema brillant i infal·lible de Hollywood es va anar debilitant poc a poc amb la competència de la televisió. Els estudis van haver d'invertir molts diners en aparells com el Cinemascope o el Cinerama la qual cosa va suposar algunes retallades de pressupostos importants, i a un dels sectors on abans aquestes es van manifestar va ser al de la música.
Durant la última dècada havia quedat bastant oblidat el que era una banda sonora instrumental i original, fet afavorit amb les múltiples cançons que col·lapsaven les pel·lícules (que molts no creien necessàries) i amb les retallades de pressupostos amb les que els estudis es van veure afectats. Així doncs, va ser John Williams qui va rescatar la música instrumental del pou on havia caigut.
A finals dels anys setanta i durant la dècada dels vuitanta la música instrumental va trontollar de nou amb l'arribada del sintetitzador que tot i haver-se inventat ja feia uns anys, va començar a utilitzar-se massivament. Els autors més reconeguts que van fer servir el sintetitzador van ser Vangelis, Maurice Jarre i Ryuchi Sakamoto. No obstant, les instrumentacions de Williams no van decaure, cosa que va fer anar a l'alça la música orquestral a la que es van sumar nous compositors com James Horner, Hans Zimmer, James Newton Howard i Alan Silvestri.
Hi ha una anècdota interessant a comentar respecte el sintetitzador. De fet, quan George Lucas va contactar amb Williams perquè aquest fos el compositor de la música de Star Wars episodi IV: Una nova esperança, creia que utilitzar el sintetitzador seria perfecte, aprofitant la volada que aquest estava agafant i que a més ajudaria a donar una perspectiva més futurista a la pel·lícula. No obstant, Williams li va proposar a Lucas utilitzar una orquestra simfònica completa, i aquest no gaire convençut va decidir fer una prova: li va proposar a Williams que fes la música dels crèdits inicials, que llavors ajuntaria amb les imatges per veure'n el resultat. El cas és que, quan Lucas va veure les imatges amb aquella música orquestral tan imponent, no s'ho va pensar dues vegades i va contractar a Williams per a tota la pel·lícula.

L'aparició de la televisió

Tot i la gran varietat de compositors, la següent dècada, els anys cinquanta, van suposar un domini absolut d'Alfred Newman però amb un Bernard Herrmann que començava a fer créixer el seu prestigi col·laborant amb Orson Welles. De totes maneres, Miklós Rózsa i Dimitri Tiomkin van continuar treballant amb força èxit competint cada cop amb més compositors que pujaven al carro de les bandes sonores. Aquesta vegada la majoria eren procedents del món del jazz, com Elmer Berntein, Georges Delerue, Ernest Gold, Maurice Jarre i el conegut Henry Mancini.
Mentrestant altres compositors esperaven la seva oportunitat, entre els quals es trobaven John Barry, Jerry Goldsmith i John Williams, que havien començat a fer música per la televisió, la gran amenaça de la indústria del cinema.
El ràpid desenvolupament de la televisió als Estats Units va fer que aquest hagués de ser el primer a idear noves armes per lluitar contra aquell espectacle casolà que li robava els espectadors a passos de gegant. Per fer-nos-en una idea, els 4.680 milions d'espectadors de l'any 1947 van reduir-se a 2.478 milions d'espectadors l'any 1956 (malgrat el creixement demogràfic del país). Les xifres parlen per si soles: una mica menys de la meitat d'espectadors.
La televisió havia començat la seva era comercial l'any 1946, any durant el qual existien 11.000 receptors en funcionament i a pesar de la “congelació” del número d'emissores decretada pel govern entre 1948 i 1952, durant aquest any el número de receptors havia augmentat fins a 21.200.000.
Tants aparells de televisió van fer que les taquilles baixessin en picat, i per això l'any 1948 la indústria cinematogràfica va començar a prendre mesures contra aquella amenaça i va establir un bloqueig de lloguers de pel·lícules a la televisió amb l'esperança d'aconseguir la seva asfixia. Tot i així, la gran guerra contra la televisió no va ser lliurada fins l'any 1952.
I va ser durant la dècada dels cinquanta que el món de les bandes sonores, juntament amb Hollywood, va començar a trontollar. Els estudis volien melodies i temes fàcils de vendre per intentar remuntar la davallada d'espectadors que havia sofert; temes que moltes vegades no tenien res a veure amb les imatges. Un exemple és “Moon River” de Johnny Mercer i Henry Mancini per a Esmorzar a Tiffany's (1961).

El cinema sonor, la música dins de les pel·lícules

Durant els anys trenta la música va patir alguns canvis i va passar d'un acompanyament constant a una utilització més selectiva per remarcar certs moments de la pel·lícula. Una característica fonamental dels trenta és que va haver-hi una professionalització en la música del cinema amb Erich Korngold i Max Steiner com a màxims exponents.
La música acostumava a posar-se tan sols en aquells trossos en els que quedava justificada per la presència d'un gramòfon, d'una orquestra o d'una ràdio (ja especificats en el guió).
Aquest tipus de música creada per il·lustrar una imatge cinematogràfica en la que existeix una font visible de emissió de sons (un tocadiscos, una orquestra de ball, un clarinetista...) se la coneix amb el nom de Música diegètica. Aquesta música ha de contenir necessàriament els instruments que apareixen a la imatge per donar credibilitat a aquesta. Per contra, no és gaire difícil preveure l'existència d'una música no diegètica, la composició de la qual no està subordinada a la presència d'alguna font sonora en la pantalla. En aquest segon tipus, doncs, el compositor té la llibertat d'escollir els instrumentistes que vulgui. És important remarcar que aquest segon tipus de música, a diferència de la primera que tenia com a finalitat donar credibilitat a les imatges, té com a objectiu principal subratllar el caràcter poètic i/o expressiu de les imatges projectades.
Parlant en clau de cinema actual, val a dir que la relació entre aquests dos estils de música no és, ni molt menys, d'antagonisme, sinó de complementarietat. La música diegètica es converteix en no diegètica quan la seva presència continua havent desaparegut la imatge que la originava. Així, la música guanya un nou paper a nivell discursiu. De la mateixa manera passa en el sentit contrari: una música no diegètica es converteix en diegètica quan apareix en la imatge l'instrument o objecte que generava la música present amb anterioritat. Per tant, és freqüent trobar música diegètica i no diegètica simultàniament.
Després d'aquest breu parèntesi, tornem als anys trenta on ens trobàvem. En aquesta dècada, tots els grans estudis contaven amb departaments musicals complerts, amb una plantilla de compositors, d'adaptadors, d'arranjadors i de directors d'orquestra.
En un primer moment, potser per falta d'experiència, la música s'ajustava a l'acció d'una manera no gaire precisa. Tot i així, això va canviar l'any 1933 quan Max Steiner va donar una gran lliçó demostrant el que es podia arribar a fer amb una música original absolutament sincronitzada amb les imatges. La pel·lícula (la plasmació del mite de la bella i la bèstia) fou ni més ni menys que King Kong.
Durant la dècada dels quaranta no es van produir canvis remarcables en la música. Tot i així és important subratllar que el nombre de compositors per a la música del cinema va augmentar considerablement. Erich Korngold i Max Steiner, seguien treballant però això no va impedir l'arribada de nous talents procedents de diferents àrees musicals. De Broadway, per exemple, van arribar Alfred Newman, Herbert Stothart i Roy Webb. També de les sales de concerts d'òpera, de la ràdio o d'Europa (fugint del nazisme) van arribar Nino Rota, Dimitri Tiomkin, Miklós Rózsa, Victor Young i Bernard Herrmann. Altres compositors de música clàssica com Malcolm Arnold o Aaron Copland també van fer les seves aportacions.

La música en el cinema mut

Lluny del que pugui semblar, la música en el cinema ja existia bastant abans de l'aparició del so en el món del cel·luloide. Ja en el cinema mut la idea d'acompanyar amb música les pel·lícules havia estat posada en pràctica. És per això que en les sales de cinema de principis de segle XX hi ha havia un piano, un gramòfon o fins i tot una petita banda o orquestra. No obstant, és important remarcar que, almenys en un primer moment, la idea d'acompanyar amb música les pel·lícules no anava dirigida a reforçar l'acció cinematogràfica sinó a apaivagar, dins del que era possible, el soroll que feien les bobines de les cintes.
Més endavant, però, sí que sorgeix la idea d'escollir la música en funció del que s'està veient. Així, comença a utilitzar-se música de grans clàssics coneguts pel públic, com Mendelssohn, Beethoven o Chopin, i tot i que encara no ho podem anomenar banda sonora, és un primer pas molt important.

Instruments musicals

Els instruments musicals es divideixen en 4 grans grups:
-Vent: divdits en v.fusta i v.metall.
-Percussió: dividits en so determinat oindeterminat dividit en idiofons i membranófons.
-Corda: entre els quals destaca la corda fregada(violí, contrabaix...),corda polzada(guitarra, arpa) i corda percudida(piano).
-Electrofon: instruments que funcionen gracies ala energia electrica.

La música, el art de produir sons

La música és un recurs molt antic usat des de l'antigitat per tal de complir moltes funcions diferents:avisar a la gent de qualsevol perill, fer festivitat, animar a la gent i fins i tot arribar a crear sentiments que mai haviem sentit abans.

si voleu flipar amb la musica simplement doneu-li al play

Bloc d'en Francesc

bloc den francesc